Un Ciudadano Más, d'Alba Mayoral

Un ciudadano más from Escola Groc on Vimeo.

Nuevos habitantes llegan a la ciudad. Viven por todas partes; mar, bosque, ciudades, industrias, centrales, pueblos, una simple habitación…
Niños, están deseando conoceros!.

“(…) Si los niños no crecen,
nuestros cuerpos se hacen más grandes,
pero nuestros corazones se desgarran.
Somos sólo un millón de pequeños dioses
provocando tormentas de lluvia,
oxidando todas las cosas buenas.

(Fragmento de la Canción “Arcade Fire- Wake Up”,
que ha sacado lo más enano de mi, para poder llevar a cabo este proyecto).

Mi proyecto tiene como finalidad llegar a ser un libro constituido por cuentos, destinado a un público menor de edad.
Se emplearán criaturas ficticias, dibujadas y creadas por mí, se introducirán en escenarios de la vida real y cotidiana.
Las imágenes con sus respectivos personajes irán acompañados de un texto breve a modo de historieta, que aparte de entretener, pretende que los lectores entiendan el vínculo entre lo imaginario(dibujo) y lo real (fotografía).
Por ello, opto por una unión entre la fotografía artística y la de experimentación, ya que se trata de una manipulación a la hora de dibujar en ellas.
El proyecto no pretende dirigirse tan solo a un público menor de edad, sino que justo a través de la fotografía se pretende atraer a un público que disfrute con la misma.

K'away, de Georgina Samsó

K'away from Escola Groc on Vimeo.

K’away és una paraula quechua que s’utilitza per expressar mirar, observar i escodrinyar, és a dir: examinar, explorar (alguna cosa) en tots sentits, minuciosament, tractant d’arribar al fons de ella, de conèixer totes les circumstàncies, escorcollar. (definició donada pel diccionari de la llengua catalana editat per l’institut d’estudis catalans).
El quechua és una llengua que te molts dialectes. K’away seria el nom que tindria amb Runa šimi, que vol dir “llengua de la gent”, seria una espècie de llengua franca, és a dir, idioma adoptat per un enteniment comú entre les persones que no tenen la mateixa llengua materna.

El perquè d’aquest títol ha estat una mica casualitat, però ara penso que és el que millor se li escau. Vaig estar buscant com es deia mirar o mirar el passat en quechua i d’una banda, en uns diccionaris posava Likapaay o Likapaay pasaq i en d’altres, altres noms, i no s’han d’oblidar també les maneres de dir-ho en els diferents dialectes i com que no hi ha unes normes molt establertes alhora d’escriure, doncs podem trobar que una mateixa paraula s’escriu diferent, per exemple k’away, la podem veure escrita com a qaway o qhaway. Val a dir que si m’he decantat per aquesta manera d’escriure-ho és perquè vaig fer la consulta a un amic peruà i ell va dir-me que era la més estesa.

El perquè de mirar, és perquè el que jo he anat a fer en gran part a Perú és a observar, examinar i sobretot a mirar.

Aquest treball ha estat realitzat al Perú. En cap moment he intentat fer un reportatge de viatges, sinó més bé un treball artístic amb un enfocament etnològic i antropològic. Tot va començar fa uns quants anys quan em vaig començar a interessar per l’obra fotogràfica de Martín Chambi (1891-1973), en les seves fotografies hi ha una espècie d’atmosfera que t’atrapa i fa que te les quedis mirant durant una llarga estona, al observar-les, sembla que el temps en aquell espai s’hagi aturat, son atemporals i molts dels personatges i paisatges que apareixen siguin d’un passat molt llunyà, difícil de classificar en un marc cronològic. A més, al estar allà i veure que molta gent continua vestint com ho feien anteriorment, encara creix més aquesta sensació, els veus aliens als canvis que s’estan produint en el món. Ara bé, d’altra banda, també es palpa i es veu que la societat està canviant.

Amb aquest esperit em vaig dirigir a Perú, amb la intenció de trobar en la societat actual la reminiscència i l’atmosfera d’aquelles fotografies, ara bé, tot des del meu punt de vista i sabent que el passat mai no tornarà, però amb l’aventura i l’emoció de veure el que em trobaria.

Punctum, de Kika moragues.

Punctum from Escola Groc on Vimeo.

Punctum,
en una foto es ese azar que en ella despunta, pero que también lastima, me punza.

Punctum,
pinchazo, agujerito, pequeña mancha, pequeño corte, también casualidad.

Punctum,
surge de la escena como una flecha que viene a clavarse.

Punctum,
movimientos ascendentes y descendentes.

Punctum,
es ese azar que en ella me despunta.

Punctum,
a menudo sólo es un detalle.

Punctum,
….

Punctum,
punto lagrimal.

Punctum,
hiere.

El trastorno por estrés postraumático o TEPT es un trastorno psicológico clasificado dentro del grupo de los trastornos de ansiedad, que sobreviene como consecuencia de la exposición a un acto traumático. Es una severa reacción emocional a un trauma psicológico extremo, a un grado tal, que las defensas mentales de la persona no pueden asimilarlo. Así pues, muchas de las personas afectadas les cuesta mucho dejar atrás el hecho al que estuvieron expuestas……

Punctum, no habla de trastorno, eso es solo la causa. Punctum habla de las fases por la que pasa una persona reflexiva, insegura de la vida y con ganas de encontrar, al menos, su propia verdad.
Habla de las fases y las consecuencias. De querer vencer, del proceso.
Habla de la justificación de sus actos, que pensamos porque tenemos de que pensar.

ÁRBOL, de Anna Delgado

Ana Delgado, “ÁRBOL”

Untitled from Escola Groc on Vimeo.

Com arrels que absorbeixen experiències ens fan créixer, els sentiments. I així “ÁRBOL” ho representa, amb una sèrie d’imatges que formen un stop-motion, amb un conjunt de danses simbòliques metafòriques, que recauen a definir els sentiments que tots podem viure, i que ens fan arribar a una conclusió del destí.

El començament i el nostre desenvolupament sempre dependrà del que ens envolta, com en el cas de “ÁRBOL”, que neix amb el sol. Com la vida mateixa, en el creixement, es va trobant nous sentiments, noves experiències que es transmeten amb el moviment de danses expressives: aquí hi trobem la felicitat, la melancolia, la tristesa, l’eufòria, i finalment la comprensió davant el creixement, amb les coses bones i les dolentes.

Tot canvi climàtic ens fa créixer, i ens dona vida.

El treball de “ÁRBOL” s’ha elaborat a partir de quatre tipus de llenguatges diferents, i que junts es complementen: llenguatge narratiu, llenguatge fotogràfic, llenguatge corporal i llenguatge musical. Aquests llenguatges es fonen per deixant que l’obra vagi evolucionant.

“ÁRBOL” és una representació subjectiva de tot el que en algun moment va esclatar dins el meu cap, la unió de diversos pensaments, sensacions i imatges que van portar-me cap a una claredat creativa. Així ho he volgut mostrar: com una explosió que acaba aportant un sentit en la incomprensió de tot plegat, el sentit de seguir creixent, admirant, compartint, i sobretot sentint.

Explota alegria.
Tots els moments que he compartit amb bons amics.
Explota confusió.
Tots els moments que he oblidat els bons amics per qualsevol absurd.
Explota tristesa.
Tots els moments que ni la família ni els amics em poden salvar.
Explota eufòria.
Tots els moments que veig que el saber estar sola és una salvació.
Explota...
Sola, i amb bons amics.

Aquesta petita poesia sempre m’acompanya en el meu conte, en el meu projecte: “ÁRBOL”

Líthica Light-action 2010

líthica light-action 2010 from Escola Groc on Vimeo.

Aquest video fou editat a partir de les imatges obtingudes pels alumnes i professors de l'escola Groc que van participar en el taller de fotografia nocturna del passat 30 d'abril de 2010, a les pedreres de s'Hostal-Líthica, de Ciutadella de Menorca.

El fin del mundo

el fin del mundo from Escola Groc on Vimeo.

Vanesa Cantero.

El més conegut de tots els profetes moderns és Nostradamus (Michel de Notre-Dame, 1503-1566), que expressà en vers en 1555 les profecies de la fi del món. En la seva Centúria X-72 diu:

“L’any mil nou-cents noranta nou set mesos,
del cel vindrà un gran Rei del Terror:
Ressuscitar el gran Rei d’Algolmois,
Abans després de Mart regnar per fortuna”

Pels estudiosos del profeta aquesta és la centúria que parla de la fi del món. Pel que fa a la causa es refereix al Rei del Terror, que apareixerà del cel, i la referència a Mart és sens dubte el sinònim d’una guerra. Segons els investigadors Nostradamus prediu que en l’apogeu d’una gran porta, un fenomen astronòmic donarà fi a la Humanitat.

El cas és que potser la fi del món no succeeixi mai, o que ja estigui succeint. He decidit realitzar aquest projecte per dos motius. Un d’ells és el medi ambient i expressa la preocupació de moltes persones per l’escalfament del planeta, per les noves pandèmies, pel malbaratament actual dels recursos naturals. El segon motiu és la moda, un món que neix de la mateixa vida com mitjà d’expressió i comunicació.

“El fin del Mundo” és un autèntic repte personal i alhora un projecte que m’ha servit per expressar les meves inquietuds, les meves vivències i els meus sentiments.

Diari del silenci.

diari del silenci from Escola Groc on Vimeo.

Kirsten Gómez.

Shhhh!

‘Diari del Silenci’ és un treball personal, basat en la recerca del silenci dins del meu dia a dia en la ciutat. És el fruit d’una experiència de “vot de silenci” durant una setmana, dintre de la meva rutina habitual.

“El silenci és el veritable llenguatge de les ànimes” (Maurice Maeterlink)

‘Diari del Silenci’ pretén descobrir el que s’amaga en ell, arribar a entendre’l, apreciar-lo. Callar per a poder escoltar-lo.

“El silenci és l’element en el qual es formen les grans coses” (Thomas Carlyle).

Vivim envoltats de soroll. Encara que a vegades sembli impossible assolir el silenci, jo he acabat trobant-lo. No cal començar per fer callar als altres, o per esmorteir el soroll extern. Cal començar per un mateix: el nostre silenci el portem dintre.

“Ajudar a un ànima en el camí espiritual, no es fer el treball per ella, sinó ensenyar-li a trobar la seva pròpia guia. Això s’aconsegueix amb el silenci, l’aturament diari, mental i físic, que permetrà revelar-se a la saviesa que porta dins cada ésser humà. Només així, obrint les portes del nostre interior, podrà conèixer-se la pròpia veu interior” (Eileen Caddy)

La burrita

quebiensienta from Escola Groc on Vimeo.

Pedro Abad.

LA BURRITA VIEJA MAGAZINE
Para todos aquellos que creen que lo especial nos hace únicos, aunque no sea del todo correcto.
Después de dos años, en los que la creatividad se convierte en tu más fiel aliado, en los que las ideas se exprimen a diario, en los que trabajas en diversos campos fotográficos, llega el momento en el que debes decidir por donde quieres ir, que es aquello que más te llama la atención, que es aquello que más resalta en ti, en tu manera de captar el momento.
La Burrita Vieja Magazine es un proyecto de blog-catálogo on-line, que pretende impactar a la vez que hablar de lo que significa para mí la moda, como ésta influye en mi personalidad i en las fotografías que tomo.
La fórmula es simple, crear una plataforma en la red donde puedan editarse fotografías de campaña con enlaces a videos musicales y videos promocionales en los que los clientes que nos visiten puedan pasar un buen rato mientras ven los modelos y prendas expuestos, y a la vez puedan comprar los productos a través de las tiendas on-line que le ofrecemos (Ebay, Etsy, etc.)
La sensualidad, la sutileza de movimientos, el desenfoque, el ruido, la saturación, la iluminación, la sonrisa, los pequeños detalles, lo antiguo, lo nuevo, lo pasado, lo que está por llegar, lo incorrecto, i lo incorrecto corregido, el mundo, yo, ...
“Nos reíamos de la moda de ayer, pero nos emocionamos con la de antes de ayer, cuando está en vía de convertirse en la de mañana” Marlene Dietrich.

Caminant

Caminant from Escola Groc on Vimeo.

Marina Cussó

CAMINANT, per Marina Cussó.
“No pots viatjar pel camí fins que no t’hagis convertit en el propi camí” (Siddharta Gautama)
És precisament el camí el que pren més importància en aquest projecte, i no només el camí físic sinó també l’espiritual; el camí de les experiències.
Un camí construït gràcies a petits i grans fets; a diferents histories i diferents moments de la meva vida que van ser, que són i que seran.
Un camí que ensenya també una realitat de la meva vida, el viatge per la muntanya, un espai que m’ha regalat tanta intensitat per poder arribar allà on has d’anar.
Aquest projecte va ser, un cop més, tornar a viure totes aquestes sensacions.
Originalment vaig proposar-me un projecte més fotogràfic, però un cop preses i visionades les imatges vaig adonar-me que necessitava més recursos per transmetre tot allò que volia. Necessitava explicar històries, per tant necessitava un recurs narratiu.
Aleshores les imatges van donar un altre gir. Eren tantes les coses que volia explicar en cada imatge que sorgir la idea de fer-ho a traves del dibuix.
El tipus de dibuix és lineal, pla i senzill. Imaginari i màgic. Un conjunt de records i sentiments que ja han passat, o que encara han de esdevenir. El pes de dibuix recau en l’acció que du a terme. És un recurs narratiu per expressar històries, conceptes, emocions , pors, pensaments.
Fotografia i dibuix són aquí complementaris. Els dibuixos necessiten la muntanya com escenari, i la muntanya també necessita la narrativa del dibuix per poder fer reals i comprensible les meves històries.

Vides internes

Per Sara Nicolas.

“Vides internes” va ocorre'm quan encara no tenia la possibilitat de presentar-me al repte final del projecte.
En els darrers anys havia experimentat una progressiva vinculació amb Barcelona i la seva gent. La idea del projecte surt d'aquesta realitat més propera, de les persones amb les que me creuat, les que d'alguna manera m'han captivat per la seva forma de ser. Segur que n’hi ha moltes iguals, però com elles costen de trobar.
Gairebé sempre que m’he trobat amb alguna d’elles ha estat a un lloc concret. D’aquí en vaig extreure la possibilitat de retratar-los en espais que són seus (cases, bars, locals, teatres) i donar-li aquest significat de "vides internes".
Totes aquestes persones tan properes per a mi, són anònimes per a la majoria de qui les observen, per això vaig pensar en l’opció de situar el projecte en un àmbit més periodístic que no pas personal.
Un dels meus propòsits era obrir les portes que ens condueixen a la intimitat d’aquests personatges i que, d’alguna manera, ens permeten trèure una primera sensació sense ser vistos. L’aberració d’un objectiu angular té l'aparença d'un forat pel qual podem ser testimonis voyeurs de la revelació de l’essència humana.
L’ altre propòsit és el de poder transmetre la psicologia d’aquestes persones i provocar una emoció, una sensació respecte el protagonista i qui l’observa. L’empatia.

Antes, después, ahora ...

Antes, después, ahora ... from Escola Groc on Vimeo.
Marta Arranz


El projecte consisteix en un llibre de fotografia d'autor. En el pròleg s'hi troba aquest fragment:

Estoy perdida, con la ansiedad de buscar en todas partes, menos en
mi camino, a lo mejor es que no lo encuentro.
Necesito arreglar cosas, acabar algo, olvidar recuerdos del pasado parapoder buscar.
Pero no puedo, eso me persigue y me persigue,
y necesito hablar para quedarme tranquila de una vez por todas.

Aquestes paraules descriuen bastant bé els sentiments que jo volia transmetre en aquestes fotografies. Després de passar una època bastant dura de la meva vida, tenia la necessitat d’exterioritzar-ho, i posar així el punt i final a una etapa per començar a dibuixar un altra, sense oblidar el passat i aprenent d’aquest.
Es tracta un treball molt personal, on apareixen unes imatges molt sinceres i potser un pèl incòmodes, però que m’han servit per treure el que portava a dins i veure en imatges el que moltes vegades he intentat explicar en paraules.

Contactes utilitzats per la realització del projecte.

Elfènix

Cassandra Casanovas

Elfènix, és un treball molt personal, però que al mateix temps vol arribar a la gent amb les experiències que he viscut. És el meu primer viatge a un país desconegut, Marroc.

De la vida quotidiana

No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en la mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora del seny.
Això que potser cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.
Sigui cau, sigui avenc, drecera, cingle, foc;
fugir no és necessari; mira-ho ben prop i a punt.
¿Quins objectes, quins cels, quins móns, quines paraules,
quins horitzons et volten, quines presons, quins éssers o quins murs?

Detura’t una estona, contempla, fixa’t, seu.
No cal anar més lluny.
Tant li fa si núvols o la escorça arrugada d’un tronc,
si ets a un espai obert, retalla-te’n fragments amb àvids ulls.
Si ets endins, cementiris de mots i clavills les parets
el nu batec d’un cos, també el voleiar solitari del fum.
I tu els hi pots fer viure. Si vols. Ara mateix.
No cal anar molt lluny.

Fragments del quadern de viatge

Sueños vividos, vivencias soñadas...

Toni Campos


En este proyecto he querido presentar las ideas, las sensaciones y las persepciones que diferentes personas han tenido mientras soñaban, y crear con ellas un referente visual de los sueños, mostrando las partes más significativas y transformándolas en imágenes con toques surrealistas. Imágenes que son sinónimo de los propios sentimientos personales: Desepción, miedo, alegría, duda...









Foto-muntatge d'un hipotètic espai d'exposició

Biblioteca de lo concreto. Biblioteca de lo abstracto.

Biblioteca de lo concreto. Biblioteca de lo abstracto. from Escola Groc on Vimeo.
Marcos Clavero

Biblioteca de lo concreto/biblioteca de lo abstracto.
Es un libro/obra de carácter introspectivo y personal;
responde a la creencia propia de la complejidad
del alma humana, de la complejidad del alma propia y los
diferentes caminos y cambios que la suceden en la existencia
por si misma; así como la contraposición y la dualidad existente
en cada uno de nosotros; somos un todo en si mismo que abarca
muchos lindes, matices y extremos de la realidad / no-realidad,
somos a la vez algo concreto en el espacio tiempo y a la vez algo
abstracto porque siempre estamos en constante
cambio-mutación-transformación.


Mi forma de entender el mundo se articula, se entiende
y se concibe a partir de la fotografía, a partir de la poesía.


Y así como logro o intento vislumbrar el mundo,
me veo plasmado, me entiendo a mí mismo;
se erige ante mí un viaje de introspección.
Y sí, quizás me pierda en la inmensidad
y la complejidad que conforman al ser humano,
pero es en esos momentos en los que me siento
realmente vivo.


Cuando la muerte quiera
una verdad quitar de ente mis manos
las hallará vacías...

-Luis Cernuda-

Treballs de curs 08-09

L’art des de l’art és el primer treball del 2ón curs de Fotografia Artística.

En ell és proposa a l’alumne que expressi el que és per ell una obra d’art. La tècnica d’expressió és totalment lliure i se’ls demana que acompanyin la proposta d’una reflexió escrita del què i del perquè han presentat.

'Fent l’amor' una proposta de Nit Victorio, 15-12-08






Fent l’Amor és una obra d’Art que engloba quatre fotografies, les quals estan fetes mentres una parella real, en el seu entorn real, feia l’Amor.
Quatre fotografies: la primera mostra un petó, amb una exposició de 30 s., tant en la segona (15 min.) com en la tercera (30 min.) veiem l’acte en si, l’amor en estat pur. En la quarta (15 s.) podem veure el final.

L’Amor està present en tot instant en les fotografies. Sense aquest Amor, no existiria aquesta obra d’Art.
Perquè? Sempre he pensat que el fet de compartir l’Amor amb una altra persona és espectacular, i crec que no hi ha moment on l’Amor estigui més present que mentres dues persones fan l’Amor. Tot és real: sensacions, la calor i el fred, les mans, els ulls, cada part del cos, la pell, etc. En aquest moment, tot s’eleva al punt més alt, cada sentiment, cada sensació té més força, ja no fa por dir res, sentir res, o pensar res, i és quan cada persona actua per instint. Mentres hi ha Amor, cada segon es converteix amb una gran obra d’Art.